4:30 de la nit, sona el maleït despertador, el Pietro
fot uns crits…com acostuma a passar en aquest casos, ningú respon. 5
minuts més tard es torna a repetir la mateixa situació... quin remei... ens
haurem de llevar, sinó quin sentit tindria haver dormit a 2 000 metres dins una
tenda rodejada de neu?
La nostra estimada Vida encén el fogonet per preparar
un tè amb l’olla bruta de raviolis de la nit anterior i a continuació es torna
a acomodar dins el sac. Triguem dos bones hores en tenir-ho tot llest i en
estar preparats fora de la tenda.
Ha arribat el gran dia, aquell que tens al cap des del
començament de la temporada, aquella baixada en la que penses tot sovint
i no saps si estaràs a l'alçada. Sembla ser que tot està al nostre favor, no hi
ha ningú en tota la vall, no es veu ni un sol núvol i fa dos dies va caure un
pam de neu nova que ningú ha tocat.
Hem dormit al primer llac de Pois, així que ràpidament
arribem al segon llac des d'on podem veure la Forcanada. En poc més d'una
hora estem al peu del corredor, ens posem els grampons i comencem a pujar. El
nostre somriure va augmentant a mesura que pugem, la situació és immillorable
tot i el fred que passem a mans i peus: neu fins els genolls, pendent més que
decent per baixar esquiant i encara tenim tot el dia per davant.
Després
d'obrir traça durant dos hores, finalment arribem al petit coll, i per primer
cop en tot el dia, ens toquen els primers rajos de sol. Els gaudim una bona
estona mentre seguim el clàssic ritual: menjar, beure, fotos, cigarreta,
esquís als peus i a gaudir!
Al començament
de la baixada (el punt més inclinat del corredor) trobem la neu una mica
crosta, però amb decisió es deixa esquiar. Un cop passat aquest tram, el
corredor va perdent inclinació i cada cop és més ample, arriba el moment de
deixar-se endur i perdre les pors! Molt més ràpid del que voldríem, arribem al
peu del corredor, mirem enrere i ben orgullosos podem dir: valla destrossa!
De nou a la tenda, comença la part dura. Sota un sol
abrasador ens posem a recollir-ho tot i amb les pesades motxilles a
l'esquena iniciem el retorn fins el cotxe. Encara queda una baixada agonitzant
per sobre una allau i 4 km de carretera amb els esquis a l'esquena fins a la
immensa allau que impedeix el pas de qualsevol vehicle. Es fan durs, però sense
cap mena de dubte, han valgut la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada